que hi há allá fora, no'ls he fet jo sinó vostè; no son els meus, els de vostè son. Aquesta sanch que bull sota les tapies de la casa y que's frissa per la destrucció y el pillatge, no es la sanch nova per la que jo clamava y clamo encara, no; es la veya, la sanch recremada pels agravis de vostè y emmatzinada pels desprecis y l'abandono de la iglesia conservadora del propi benestar en que vostè combrega. Son els infelissos parcers, als que vostè disputava la meytat de les suades, perque deya que ab els dos tersos s'hi feyan richs y orgullosos y á vostè li convenían pobres y humíls, carregántloshi per tornes les tayes, la llevor y'l delme; son els menestralets, als que vostè edificava ab exemples d'equitat, carregántloshi les contribucions que's feya rebaixar per sos padrins de la política; son tots aquells á quins disputava les engrunes del empriu, esclafantlos ab sentencies injustes, comprades á pès d'or... no m'ho negui, perque estich disposat á tirarli les probes per la cara. Son, en fí, aqueixa plebe que'l senyor á cops de peu llensava als brassos d'altre perdulari que'ls acabava de escorxar per son compte, explotant sa pobresa y sa ignorancia.
Però ara, per virtut d'un sacudiment precursor d'altres pitjors, s'han escapat del jou de aquesta justicia convencional, de la que vostè se n'aprofitava tan bé, tot bescantatla per
