Pàgina:Sanch Nova (1900).djvu/370

Aquesta pàgina ha estat revisada.

—¡Visca don Ramon, vatualisto! ¡Y quant m'alegro de vèurel! ¡Repuday, y que ve just! que sinó, li dich qu'aquí hi há un desfècit!

En Montbrió correspongué ab el bon humor de sempre á les demostracions del seu amich.

—¡Y donchs, Pascal, ¿què'm diheu? home! Si sembla que'l dimoni hi balli en aquest poble. Y... poch á poch. ¿De quíns sou vos? Perque ara vaig comprenent qu'això s'ha de preguntar, per no trobarse en un compromís.

Á la broma d'en Montbrió en Pascal hi contestá en sèrio:

—¡No me'n parli, home! Si ara mateix ni un ho sab. —Y acostantse més al jove y baixant la veu, afegí:— Si's tractés no més que d'aquest puday de mal-fart, li juro que no m'hi enquimeraría pas gayre, á fè á fè, mes... aquella senyora ¡pobreta! qu'es tota bondat, ¡quín fart de patir de cos y d'ánima, la santa dòna! ¿Y aquelles dimosel-les? La pubilla, que li juro qu'es d'allò que no hi há y que's va decandint ¡puday! com una candela de xavo... ¡li dich que per elles soles me perdería!

Y decantava cap al jove sa cara migrada, repelosa com una escorsa de roure, ahont hi brillava tot un mar d'expressió y de sentiment.

—Per més que... ¡no's cregui, don Ramon, —afegí,— qu'això va mal! Aquest brètol del Cerdá ho ha empastifat de tal manera, qu'ara mateix aquí no hi podrèm viure, ni richs ni pobres. ¡Això no s'havía vist may!