¡Ah, gent de Vall de Pedres! Abans vos estimava perque érau honrats y us planyía perque us veya poch sortosos. Avuy no us puch plányer perque la sòrt vos l'heu jugada en mans d'un dolent, ni us puch estimar perque heu perdut la honradesa, entregantvos á les gaubanses de la gandulería y del furt. Els vostres pares vos ensenyaren á témer á Deu y á guanyarvos el pá ab el suor de la cara, y vosaltres, ¡diguèume!: ¿què'ls hi ensenyarèu als vostres fills?
La peroració senzilla y concisa del jove, dita ab vibranta que ressonava fins als darrers recons de la plassa, se clavava al mitj del cor d'aquelles bones dònes, que comensaren á sanglotar, fent protestes de ignocencia y de bondat. Moltes d'elles comensaren á agenollarse, com si's trobessin davant d'un ministre de Deu.
—¡Nó, nó! No soms pas nosaltres. Són ells, qu'obran per llur capritxo. ¿Què hi podem fer, pobres de nosaltres, davant de llurs fatxenderíes? Bona sòrt eneara si no'ns toqués el rebre! No ho cregui, nó, don Ramon, que siguem tan dolentes.
Alguns dels pochs homes qu'al poble quedavan, s'atansaren, tractant també de reivindicarse als uys d'en Montbrió que, á cavall, en mitj d'aquella gentada de dònes y criatures ploroses, semblava un profeta dels temps bí-
