—Sí, —contestá en Montbrió, —m'he topat ab dos infelissos que semblavan vetllar un mort.
Y sense donar més importancia á n'aquell incident, continuá:
—Y á Serra Bruna ¿còm está allò?
—¡Oh! no me'n parlis, qu'allò fa plorar! Ja deus saber lo d'ahir al matí. ¡Deu meu! Ni que m'ho haguessin jurat, hauría cregut may á ningú d'aquí capás de semblants atreviments. Veritat es que'ls més desanimats son casi tots forasters, però aixís y tot... D'allavors ensá poch més ne sé. Jo vaig intentar, á la tarde, forsar mon captiveri, però vaig desistir davant de la forsa, per temor de provocar un sicrilegi; però avuy volía intentarho de nou, petés com petés. M'horroritzo de pensar còm estarán aquelles pobres dònes, vegent la casa sitiada y atacada, com si fossim als temps dels moros. Y que t'asseguro que hi há desanimats que portan intencions les més depravades.
Y ab quatre mots enterá á son nebot de lo que sabía y feya'l cas, referent als progectes de reacció d'en Llissás y alguns pochs vehins de bona voluntat, si bé manifestant ses desconfianses per lo acobardit qu'estava'l país davant del desvergonyiment del Cerdá y'ls seus en vista del desamparo de l'autoritat.
—Però, dígasme, —exclamá de sobte, mentres en Ramon feya'ls honors á un senzill esmorzar servit per la Felissa.— ¿Qu'es això que
