eran dos dignes funcionaris del Cerdá, dos números de la milicia apostats per son quefe al agoit de la Rectoría.
¡Creus tú que pot durar gayre aquest misteri? —deya l'un.— Bona pò'm fa que'l millor día els civils ne farán una cordada de tots nosaltres. May he vist que durés molt això de que'ls pobres se fessin la lley.
—Me vull pensar que tens massa rahò, —feya l'altre escupint,— y'ls mateixos pensaments me venen cada día al matí, qu'es con un hom te'l cap mes clar. Aquest janfosca del Cerdá, me dich jo, no procura sinó per ell y en con vegi la seva ens deixará á tots á l'estacada.
—¿Y què t'has penssat que no ho veig també? som pas tan tou. El Cerdá com tots els poys ressucitats pica més fort que'ls altres, y llevat de que'ns necessita per ferse'ls seus, tant se n'hi'n fó de nosaltres com de lo que he trovat avuy.
Sinó que ja veurás, lo que jo penso; com de la feta de sant Antoni ne gemego encara, si tant sols puch ficá la má en això de Serra Bruna avans de que'ls demés ne facin net... hagut hagut. Mes ja conto ferme desseguida fonedís, perque, com te dich, aquest misteri no pot pas durar...
En això l'atenció dels dignes milicianos fou atreta per un tracatreix pausat de ferradures que venía de carrer amunt. Prengueren
