lissa, ab un fogó de terra, anava cremant llor y romaní de fulla en fulla y l'hereu del Sort, repenjat á les campanes, ¡dali, qu'es día!...
Donchs ha de saber que, en quan mossen Joan alsava'ls brassos y'l salpasser, ja la turbonada feya alto; mes en quant els baixava, ja la teníam á cavall de la serra, á punt de saltar al pla. Mitja hora batayera estiguerem aixís: ¡repuday!, tinch y tindré. Ella: «¡Que passaré!» y mossen Joan: «Va darretru; que no passarás». Mes ¡repuday!, jo que veig que ell comensá á venir groch de fatiga, les grotes de suor com sigrons li anavan cara avall, les mans li tremolavan enlayre y'l llatí se li engargossava. En tal moment, la tempesta prenía embranzida y comensava á rebotre algun que altre roch com un ou de colom. «¡Puday, puday, puday!, vaig pensar jo, si aquest home se'ns acula estem perduts». Jo que si, agafo'l brassat de llor que la Felissa, tot mastegant parenostres, companetjava com si fos or, é hi calo'l mateix ciri benehit, fent un foch com un Sant Joan, me'n salto á dalt y prench el fusell y mitja dotzena de cartutxos ab bala benehida y, ab un girant d'ulls, torno á esser al costat del senyor Rector, cridant: «¡Ánimo, mossen Joan!; fassi un esfors, per Deu, qu'avuy la miseria'ns truca á la porta!» y vinga un pet d'escopetades, que arreu fou contestat pels vehins. Mossen Joan s'animá y, atansantse
