Avuy he estat al poble y he notat cert enrenou que m'ha sorprès. He vist fesomíes noves y he sorprès mirades que relluhíanin ab expressions de malicia. Aquest poble, abans tan pacífich y senzill, ¡còm es desconegut!
He visitat á mossen Joan. ¡Pobre home! Si'l vegessis, el trobarías envellit de dèu anys. Estava més afectat que may y m'ha dit:
—Filla, meva, tenim la tempestat damunt; abans no m'hauría donat cuydado, perque aquest poble era un país de benaventurats, però avuy... ¡què sé jo! ¿No podríau pas allunyarvos, fins á veure això en què la dona?
—Res desitjo més, —li he dit jo,— però ¿ahont anirèm ab la mamá malalta y'l papá que no val gayre més?—
Ahir, al llegir el papá una carta, tirá la gorra per terra ab desespero, cridant: «¡Ja s'han desfermat altra volta'ls dimonis del infern!». La carta era de la tía monja, esplicant qu'han sigut llensades del convent, vegentse precisades á refugiarse á una torreta de les Corts de Sarriá, que'ls hi oferi interinament una bona persona Demana hospitalitat, cercant entre
