l senyor de Serra Bruna, com á bon general, havía contemplat la lluyta desde respectable distancia, fòra de perill. Son espant, que ja comensá ab la volca de l'autoritat, aná en crescendo fins que, no poguent ja resistir més aquell espectacle, ab els cabells enerissats y groch com un desenterrat, muntá com pogué la mula cridant «¡Fugím, fugím!». Y fugí vers el grau de la Portella, xiulantli sempre les orelles ab aquella brahó esgarrifosa que proclamava la síntessis de sa gran obra.
La seva ánima empedreida per totes les tossuderíes de la ferida vanitat, necessitava una sotregada com aquella pera obrir els ulls á la realitat. La crema dels masos l'havía remogut terriblement encara que sense vèncel, però ara comensava á penedirse d'haver fet tant camí á despit dels consells de la seva familia, de la que, per causa de son malehit punt d'hon-