del Cerdá de la jugada, y allavors s'aná formant aquell rum-rum d'impaciencia mal dissimulada que, com irreverent protesta, arribá al peu mateix del altar, ahont el ministre bevía per ells els set cálzers d'amargura.
—¡Per això no'ns calía pas sortir á mitja nit de casa! —deyan els terralloners, embotits contra'l Cerdá que, tot picántseles d'aixerit, s'havía deixat burlar tan senzillament per els de la banda del senyor.
—¡Ja ho deya jo que la copsessim nosaltres desde la solana, la missa! ¿que't creus que no hi arriba? tan llarga com es...
—Prou que sí; —deya l'altre,— á la Portella y tot. Ja't dich jo que'ns ha ben pulit en Panxampla.
—¿Que't creus qu'es cosa d'ell? N'es pas tan llarch. D'en Basi pú, qu'es més murri que bonich.
—¡Y ara, Cerdá del dimoni, podeu félshi un nus á la cua.—
Acabada la missa,'l Cerdá petava de dents, al contemplar com brillavan á la llum del sól ixent els lloms de les besties del senyor que, formant atapahides masses, pujavan solana amunt, cantant els pastors y tirant xanxes alusives al cas, ab veus de xiscles que se sentían d'una hora lluny.
Tothom cridava y ningú s'entenía. Hi havía qui proposava marxalshi sobre'ls talons y pu-
