misa; sinó que deu representar quelcom de patriarcalment gerárquich, de superior, fins en l'ordre humá y social, quelcom d'essencial y complementari dintre la constitució íntima del poble. Aquest no deu creure que'l Rector es sabi sols perque parla llatí, es á dir perque no l'enten, sinó que deu esser per regonèixer qu'efectivament sab més qu'ell, fins d'aquelles coses que fan relació ab la vida del cos y en les que tant faltat está d'una influencia protectora. Ell es avuy son almoyner, enhorabona, però més qu'això deuría esser son metge de primera intenció, son advocat, son mestre y son consultor, en una paraula, la encarnació d'aquell sentiment práctich d'agremiació y germanor, aquell esperit estalviant, previsor y progressiu, que feya en altre temps l'almoyna innecessaria. Altrament, la tasca del rector s'assembla á la d'aquell vehí que bleixa de fatiga, aixugant penosament l'aygua que cada temporal li envía per la mateixa gotera.
¡Ja tornarán, es veritat! n' estava segur; ¡ell y ningú més qu'ell sería'l cridat á surgir els estropicis de la desfeta! Els esgalábrats de la batalla correrían á estirarli la sotana, perque, si no li havían reconegut el títol d'advocata nostra, el de refugium pecatorum no li disputaría pas ningú; mes això li portava petit consol.
No era pas això sol que l'atormentava, per-
