y milers de besties que rodejavan la hermita, no obehían pas, com antany, á un sol majoral, ni eran guiades per uns mateixos rabadans ni remaders. Ben al contrari, perque'l contrapunt del senyor de Serra Bruna ab el poble capitanejat pel Cerdá, havía dividit les voluntats, sembrant rencunies y mals averanys.
Uns, de bona ò mala gana, restavan á l'ombra ensopidora del poder, vell y rutinari, representat per don Eudalt; però'ls demés, menestrals y terralloners en sa gran majoría, buscavan la perduda, enlluernats pels esclats de valentía ò, mellor dit, de poca vergonya, del poll ressucitat que'ls engalipava ab parlaments de redempció y llibertat, parlaments dels que aquells infelissos sols n'entenían les paraules que feyan bon sò. Alguns, els prudents, se reservavan, quedantse á casa, disposats á fregarse les mans de goig, fos quí fos el qu'anés de morros per terra. D'una part y altra s'havían concertat llurs remades y reclutat les gallorses á qualsevol preu y, més ò menos endimoniats, anavan uns y altres al empriu tot dihentse: «Veurèm quí podrá més, si'l xavo ò la peseta».
Els del Cerdá, més matiners, ocuparen tot l'herbey enfront de la capella; els del senyor, arribats més tart, tractaren de trobarhi plassa, mes foren rebuts ab els garrots alts y les fones armades, estiguent de poch com ja no esclatá
