riosos punts. El cor comensá á bategarli ab forsa y acabá per donarli un salt. De la tenebrosa buydor del espay n'eixían veus confoses; á poch sonaren alguns trets y, les veus fentse més clares, s'entengué be que cridavan ab accents esgarrifosos, plens de desesperació: «¡Socors! ¡Necessitat! ¡Foch! ¡Foch!».
«¡Foch! ¡Foch al Payré, á ca'l Blaset, al molí! ¡Sants del cel, que tot crema!», repetían les veus més properes dels vehins que, plens de terror, corrían d'assí d'allá, sense saber lo que es feyan ò, mellor dit, que més que pensar en socórrer les necessitats agenes, sols se preocupavan de les que á n'ells poguessin venírloshi, ja que ni per un moment dubtá ningú de que's tractava d'una terrible venjansa dels terralloners despitats.
Donya Dolors, que desde'l primer moment s'havía abocat al catxapit, cercant frissosa l'enigma d'aquelles insòlites foguerades, en quant hagué conciencia de lo que significavan, se regirá ab el seu marit, que restava clavat com una estátua, y atraguentlo ab forsa pel bras li cridá á cau d'oreya ab veu sibilítica:
—¡Vínam aquí, desventurat! ¡Mírales les expontánies lluminaries dels teus masovers! Son les seves pobreses que creman, en honra y gloria del amo victoriós. ¿Ho veus be ara ab quí te les has d'heure, home obcecat?
