doctrines que no es pas ton pare qui te les ha ensenyades.
—¡Perdó, papá! —exclamá postrantse desoladament la Montserrat.
—¿Perdó? —respongué aquest fora de sí— ¡El perdó el concediré á la filla obedienta á les meves ordres; aquesta será la pubilla de Serra-Bruna. La filla rebelde, la que s'ha atrevit á posar els ulls en l'enemich de son pare, será irrevocablement esborrada de mon cor y... de mon testament.
—¡Es qu'en Ramon no li es enemich! es que vostè no'l compren...
—¡Cálla y vésten! —cridá desapiadadament el seu pare, —tens dos termes per escullir: ò ell ò jo!—
Encara pretengué parlar la pobre noya, mes la gola nuada se li negá á articular les paraules. Aclaparada per aquella proba, que son cor no avesat á les lluytes de la vida trobava massa dura, s'apoyá mitg desvanescuda á la taula y cayguentli la cara sobre les mans plegades, sentí en sos llavis la impresió de la lligansa que rebé'l día de l'anada á Sant Martí. Com si aquella besada li refés el coratge que li anava mancant, alsá la vista vers son pare que continuava terrible, desconegut, senyalantli la porta, com reptantla encara ab son terrible dilema: ¡ò ell ò jo! ¡pènsahi be!
—¡Verge de Montserrat, assistíume! — mur-
