La noya no torná rahó, sinó qu'aumentá'l doll de sos ulls. El beneyt de son pare, creguent que son plan feya efecte, reemprengué l'atach variant de registre.
—¡Vatja! no ploris, filla meva, que de casadors ne trobarás més que no'n vulguis. ¡Hont vas á parar! la pubilla de Serra-Bruna, la flor de la montanya que ja't diu tothom! Lo que't convé á'n á tu, es un bon minyó, fill de bona casa, però que sigui del nostre taranná, millor que vingui de menos y que no sigui pas massa rich pera que tu tinguis domini sobre d'ell. Res de títols acadèmichs, ni cosa que puga donarli consideració, perque això als joves els fa orgullosos per més que sían pobres com una rata.
La Montserrat alsá'ls ulls amarats pera mirar á son pare, com dubtant de si era ell qui exposava tant totxa doctrina. Aquest, obcecat cada vegada més, é interpretantho á mida de sos desitxos, afegí abaixant la veu y atansantse com pera donar més interès á la conversa:
—¡Vatja, maca! Dígas, ¿t'agradaría en Francisquet de Tapiols? es un bon mosso, aixerit y...
—¡Però, papá, si sembla un ximplet! —esclamá ella ab encantadora ingenuitat. Y seguidament, com penedintse de son exabrubte, afegí resolta: —Ni aquest, ni cap. Si no pot ser ab en Ramon, no'm casaré may.
