tan directe per aquest, saltá á la palestra y ho feu ab aquell tò de mofeta que usava quan volía desencastellarlo d'alguna de ses rebequeríes.
¡Ja ho crech! —exclamá,— un fadrí extern sense pena ni gloria, per exemple, algun estudiant del Seminari de Vich; mentres sía bó pera menjar sopes, escalfar l'escon, jugar á la brisca y conservar la cría dels canaris... y dels Serra-Bruna.
¡Tu quoque Brutus? hauría exclamat don Eudalt, si s'hagués recordat del llatí del Seminari, al sentir l'escoisor del exabrupte. No se'n recordava; mes el gran romá qu'eternisá aquesta frase, al veure espurnejar sobre son pit el punyal de son més volgut amich, de segur no la pronunciá pas ab més ánima que nostre atribulat marit aquestes altres similars, al sentirse ferit per la ironía de sa propia muller.
—¡Tu! ¡tu també revolucionaria? ¡tu també demanas sanch nova? —Y redressantse ab una actitut tribunicia, que'l feya desconegut, exclamá ab veu grossa: —Ja n'hi há prou, senyors! Si's creuen qu'entre tots m'han de regirar l'enteniment, van molt errats! Aqui's fará la meva voluntat! Aquest jove no'm convé y no'l vull y... ¡vatja! s'ha acabat. Si es rich, que sopi dos cops, y no pretengui les poques ò moltes riqueses de la meva filla, que pera res
