ls uns després dels altres anaren els forasters despedintse de Serra Bruna y quan aparegueren les primeres boyrades de la tardor, ja en el más hi quedava sola la familia, enbolcallada d'aquella mena de tristesa que escampa la buydor de l'animació desapareguda.
«Es estrany lo que'm passa, discorría la Montserrat en sos interminables soliloquis de amorosa meditació. Abans de l'anada de Sant Martí,'m semblava que sols de sentir dels seus llavís la seguretat del seu amor, havían de cessar les meves angoixes, convertintse en ditxa perfecta. Avuy això ja ho tinch y'l meu cor está ab el mateix neguit d'abans; é hi estaré fins y tant que puga dir publicament qu'es mon promès».
La ignocenta no sabía que'l cor humá es un passatger d'aquest món, que camina, camina, prenent l'horitzó per l'obgectiu de sos afanys; y l'horitzó camina, camina sempre davant de ell, sense deixarse assolir may.
