una de les primeres virtuts y més si porta apareyat el sacrifici.
—Però ¿no tems que l'altruisme minvi les íntimes afeccions de l'ánima, en perjudici dels teus drets?
—Nó, perque m'has dit que conceptúas la familia com la basa de la societat y l'amor als altres t'ha de dur per forsa al exaltament dels propis. Ademés, he sentit á dir que'ls amors sants y nobles no s'escluheixen, sinó que, com brases ajustades, en lloch d'apagarse s'exitan mutuament y més s'inflaman.—
Al sentir això en Montbrió somrigué á impuls d'un intens plaher. Mentres li estrenyía frissosament entre les seves la má y mentres ella baixava la testa com decandintse á la xardor de tant ditxa, li anava dihent:
—¡Ánima incomparable! ¡Que diferenta ets de tantes altres que tenen sols la frivolitat al cor y la vanitat per guía de sos actes!
—Y tu, —contestava ella sense gosar alsar la cara,— ¡que diferent ets d'aquells joves tan inflats per sos cabals com buyts é insípits per sa ignorancia, aptes sols pera la ociositat, mare de tots els vicis!
—Jo, —deya ell no surtint de son èxtasis,— beneheixo á Deu, que m'ha portat una ánima que'm compren. Tu serás la meva amor y la meva guía.
—Benehímlo tots dos, —afegía ella,— perque
