—¡Gracies, gracies, Montserrat! Tes paraules res me diuen de nou, perque ja abans d'ara se havían parlat nostres cors, mes, aixís y tot, la teva veu m'ha ensenyat els límits de la felicitat humana, però...'m queda encara una espina clavada aquí y, abans d'entrar de plè en el portal de nostra ditxa, voldría que me l'arranquessis ò me la clavessis més endins.
Després d'una altra pausa, continuá:
—Tinch el dubte de si son els verdaders sabis aquells que sacrifican als goigs de la familià tota altra preocupació, aquells que, tancats dins del cèrcol de ses personals afeccions, veuen ab indiferencia tot allò que no té ab aquestes una relació directa, aquells, en fí, que creuen y obran com si sols dins de la familia existís l'obgectiu y terme de sa missió sobre la terra, ò be si son aquells altres que predican que, essent la familia la basa de la societat, després de procurar cada individuo la dignificació de la propia, deu atendre á ses relacions exteriors, procurant intervenir en les necesitats de la societat que sobre sí propi descansa. ¿Qué'n pensas tu d'això?
—No ho sé, pobra de mí, —digué la Montserrat; y després d'uns moments de silenci, afegí: —Me sembla que'ls primers son lo que se'n diuen egoistes y l'egoisme no es pas cap virtut sinó lo contrari. Ademés, ben sabut es el precepte que'ns mana estimar al pròxim com á
