bona voluntat de tots, que prou falta li faría demá pera fer cara al mal temps que s'acostava.
—¡Desditxat de vostè si arriba á guanyar! —exclamá per fi'l jove, veyent qu'era inútil maldar contra aquella inteligencia tant apática com obtusa que sols semblava trobar energíes dintre ses propies obcecacions.
No es pera esplicar el desagrado ab que'l ben senyor rebé semblants rebufades, á les que no estava poch ni molt acostumat. La opinió general dels presents, obertament contra d'ell declarada, acabá d'enfurismarlo, y encara que, coneguentho en Montbrió, procurá amansirlo, tirantho segons sa costum á broma, lo cert es que no lográ congraciarse més ab ell.
Qui ho pagá de moment fou donya Dolors, qu'aquell mateix vespre en la solitut de la cambra ne rebé la embestida. Se vegé acusada de donar ales al desvergonyiment del foraster y fins d'aquissarlo com un gos contra d'ell, que ja comensava á estar de ses impertinencies cuyt fins als uys. La senyora, ofesa de suposicions tan miserables, volgué ferli entendre que lo qu'havía sentit era la opinió de tothom, sinó que ningú tenía l'atreviment de plantarli á la cara com ho havía fet en Montbrió y que més devía agrahirli que criticarli sos consells desinteressats. Tot inútil. L'únich que'n tragué en clar, perque aixís ho manifestá, fou
