més ni més? Quatre díes fa, que passava jo desconegut y fugitiu com un ca encalsat, de vant d'aquella porta que la Providencia me obrí de bat á bat. Allí vaig trobarhi atencions, afalachs y carinyos que no podré oblidar may. Aquella bona senyora'm mimá com á un fill, y'l mateix don Eudalt, ab qui per lo demés no 'ns entenem gayre, está ab mí correcte y atent com un gentleman inglès. Donchs ¿tinch jo de correspondre á tantes fineses ab una trastada d'estudiant cursi, fent l'amor á la filla l'endemá que m'han recullit com qui diu del fanch de la carretera? ¿Quín dret tinch jo pera pertorbar aixís inconsideradament la pau d'un familia que m'ha cobert d'atencions, de les que podrían tal volta arrepentirsen demá?
De cap manera. Mes com no tinch prou confiansa en mi mateix, perque sento flaquejarme les forses y vacil-lar mos propòsits en quant me trobo en presencia d'aquella divinitat, vull fugir y fugiré demá mateix; vull anarmen á remugar en la pau y solitut de casa meva, les impresions que tinch rebudes. Perque es tan intern lo que sento, es en tal manera aquesta dona la personificació dels meus somnis, que fins arribo á sospitar si puch ser víctima d'una alucinació ò si estich somniant encara.
A adquirir, donchs, la certitut de la realitat vaig; si per bondat de Deu persisteix mon actual estat d'esperit, creuré en la vocació y
