la vista de la feyna de ganxet que tenía entre els dits.
De sobte, interrompé ell el silenci, diguent ab afectada naturalitat:
—¿Creuría, Montserrat, qu'anit l'he somniada?
—¿De debò? —feu ella sense cambiar de postura y mostrant ses dents com pinyonets menuts y apretats.
—Sí, l'he somniada y... he somniat que la estimava.—
Aquí aixecá ella'l cap y tirá sobre'l jove sa mirada apacible, com una ullada de sol de primavera, mentres que ses galtes, fresques y daurades, se tenyían del color de sa pagesívola senzillesa. Animat el jove, se feu més atrevit y afegí:
—He somniat més encara. —La veu li tremolava lleugerament y per moments s'engrandían les roses de les galtes d'ella.— He somniat... que vostè també m'estimava.—
¡Benchit sía'l Senyor, qu'ha permès que ses criatures percibeixin, en aquesta trista vida, de tant en tant, alguna alenada del Paradís! Perque l'amor, quan no está tacat per l'alè del món, té quelcom de les sublims delectacions dels predestinats. La donzella no torná rahó, mes ell, veyentla transformarse, interpretá á son plaher el cayent de sa cara embadalida y copsá á plè cor les corrents de dolsa simpatía que de tot son ser s'irradiavan.
