ble que tant li esqueya,— ara ja sabem lo que eran totes le presses y les ocupacions que al matí pretextava; per lo tant, per aquest cantó ja no te escusa. Fássins el favor de quedarse quant menos tot demá, que podrèm obsequiarlo ab una fontada, sinó, creurèm que no aprecía la bona amistad que li oferím.
Nostre jove, que cada vegada's defensava mes debilment y, se sentía de més en mès atret envers aquella familia tant simpática, se sentía inclinat á cedir. Mes li mancava encara una invitació y aquesta era la que no venía.
Girá'ls ulls envers la Montserrat que restava silenciosa y com capficada. Ell no desplegá els llavis, mes sa mirada fou rápida, expressiva é interrogadora.
«¿Què faré?» semblava preguntar.
Tampoch se desclogueren els llabis d'ella, més son esguart no fou menos rápit, expressiu y precis.
«Quedis».
Y's quedá.
