montanyenques, es á dir desenrotllant riqueses esclusivament propies del terrer. ¿Y sab vostè lo que podría esperarsen d'una tant respectable massa de població rural, en sa major part, de sanch montanyenca pura, regenerada y vivificada pel antich esperit de nostra rassa?
—¡Sants del cel, quín cap de trons! —exclamava don Eudalt ab les mans al cap, tan bon punt hagué'l jove acabat sa carretilla llensada ab venemencia de frase y casi sense respirar,— vostè enrahona molt be; mes si segueix per aquest camí, parará boig. Mals anem, però me temo que aixís encara aniríam pitjor. ¡Vatge, vatge! sòrt que vostè mateix ho confessa que somnía.
—Es clar que somnío, —feu en Ramon somrient y com mitg arrepentit de sos esclats,— però déixinme somniar, que no poques vegades son els somnis que'ns posan sobre la veritat y somnis hi há que valen més que aquesta.—
Y reprenent son ayre de broma, afegí vegent que son oncle s'alsava disposantse á marxar:
—¡No's cregui pas que soch sol, nó! ¿Veu? al senyor oncle'l tinch ja mitg conquistat y si logro convèncer á vostè ¡quín triumvirat formarèm! Ell representará'l bras eclesiástich, el poder espiritual; vostè la noblesa, l'element conservador y moderador, es á dir la dreta; y jo la esquerra revolucionaria; y veurá com entre tots alsapremem la montanya.—
