sió al llatí, aversió nascuda en les modernes aules, ahont aquesta llengua sagrada, mare de totes les ciencies, es avuy mal ensenyada y pitjor apresa y, per lo tant, poch assaborida y en conseqüencia en gran manera menyspreuada. Y jo pregunto: no coneixent la llengua ¿còm hem d'estudiar les ciencies qu'en ella estan escrites? ¡Pròu se coneix, fill meu, ab la marxa de la societat moderna! ¡Pròu se coneix que no anem á la font!
En fí, que'ls temps han cambiat y quan me'n vaig adonar ja tenías el cap plè d'aquestes modernes invencions, que no m'inspiran gota de confiansa. «¡La carrera d'enginyer es la carrera del pervenir!» me deyas, y justament es el pervenir que veig fosch, jo que sols visch del passat.
Però, fill meu, veig, que torno á la deria de butzinar de tot, sense reparar que no tinch encara alsada la penitencia que per aquest pecat m'imposares, mes ¿què hi farèm?, els vells soms com les criatures, no'ns corretgim encara que'ns piquin els dits. Perdónam, donchs, estimat Ramon, com jo't perdono l'esperit d'emancipació qu'en certes coses t'ha portat lluny de mí. Si has encertat, ben teu será tot el mérit, del contrari ningú més que tu'n passará la pena; però, sía com sía, no dubtis de que ta carta m'ha commogut fins á ferme plorar de goig, sobre tot quan regonei-
