Don Eudalt, que seguía molt platxeriós el curs del enrahonament del jove, semblá no quedarho tant de sa conclusió y digué:
—Ja veurá; me sembla que aquí's fa tot lo que's pot fer y la terra dona tot lo que pot donar, á menos de corsecarla.
—No ho cregui pas, don Eudalt; Aquí (y quan dich «aquí» no creguin que'm circunscriga á n'aquesta vall) lleva la terra lo que li dona la gana, y la terra per fèrtil que sia es precís ajudarla y obligarla pera que dongui lo que pot y no lo que vol, que això es lo que constitueix l'art del pagés ò l'agricultura. Ab la particularitat de que, convenientment ajudada la terra, no sols no's corseca, com vostè diu, sinó que cada vegada es més pròdiga excedintse á si mateixa, que per alguna cosa es el símbol del agrahiment.
—¡Vatje vatje! —insistí don Eudalt,— aquí sempre s'ha fet aixís y no convencería pas á ningú del contrari. Y sinó, digui ¿què faría ara vostè aquí; ¿tallar els boscos y rompre'ls herbeys pera ferne artigues? Això no sería més que trencar la guardiola y ab quatre anys sería tot acabat. ¿Que's creu que aquí es al plá? Si trech els boscos, faré una dinerada; mes acabat ¿què? Com que, gracies Deu, per ara no ho necessito, be val més que quedi per un mal tránzit, ò pera treure tal volta d'apuros á un hereu menos afortunat. Altrament, la mon-
