Doncs et prenc al mot.
digue'm «amor», i en rebré nou baptisme;
d'ací endavant, mai més seré Romeu.
Quin home ts tu, que entaforat en l'ombra
sorprens mos pensaments?
No sé com dir-te
qui sóc, si és que algun nom he de donar-me:
mon nom, santa adorada, és avorrible
per tu, car és d'un enemic dels teus.
Si jo el dugués escrit, l'esqueixaria.
No han begut mos oïts ni cent paraulles
d'aqueixa llengua, i ja en conec el so.
No ets Romeu Montagut?
Ni l'un ni l'altre,
si et desplau qualsevol, formosa santa.
Digue'm com ets ací i per què hi vingueres?
els murs de l'hort són alts i prou difícils;
i si penses qui ets, has de trobar-te
la mort aquí, si algú dels meus t'hi troba.
Amb les ales d'amor passí eixes tanques,
car a amor no el deturen murs de pedra:
ço que pot fer l'amor, l'amor ho afronta,
i, per tant, de què em trobin poc me curo.
Si et veuen, ben segur que1 han de matar-te.
