tan fulgent, que oiríem tot seguit
cantâ els ocells, pensant que no és de nit. —
Ves, com sa galta se sosté en la mà!
Així d'aquella mà jo fos el guant.
i sa galta toqués!
Déu meu!
Sí! parla!
Parla altre cop, bell àngel, car t'albiro,
ara, sobre mon cap, tan gloriosa,
com ho és un missatger alat del cel,
als ulls girats en blanc, i plens de pasme
dels mortals, que el contemplen testa enrera,
mentre el cavalca els peresosos núvols,
per anâ a perdre's en el si de l'aire.
O, Romeu, o Romeu! Per què ets Romeu?
Nega al teu pare i el teu nom rebutja,
0 jura'm, si no bo vols, que tu m'estimes,
i jo una Capulet deixaré d'ésser.
Respondré jo en això? Seguiré oint-la?
De tu, mon enemic sols ho és ton nom : —
tu no ets un Montagut, ets tu mateix.
Què és Montagut? Noi és pas ni braç, ni cara,
ni peu, ni mà, ni res d'altra part d'home.
Sigues un altre nom! Un nom, què porta?
Ço que rosa en diem, dit d'altre mode
flairaria, igualment; així Romeu,
ni que Romeu no se'n digués, tindria
els mateixos encisos que atresora,
i que en res volen dir com s'anomena.
Llença ton nom, Romeu: i per bescanvi
d'un nom que no té res de ta persona,
pren-me a mi tota.
