Del que ton cor pateix.
Ve't aquí un dany que l'amistat sofreix.
Pesen sobre mon pit les penes meves,
i ara s'augmenten amb les penes teves;
eix amor que em demostres fa més greu
i afegeix afliccions al patir meu,
L'amor és fum que brolla del sospir;
net d'eix fum, és el foc que es veu lluir
en els ulls dels amants; i en ser vexat,
les llàgrimes amants en fan un mar.
Què és més? Una discreta bogeria,
un amarg asfixiant i un dolç que exalta.
Adéu, cosí.
Vejam: me'n vaig també;
mes si em deixes així no et portes bé.
Ta, ta! Jo m'he perdut a mi mateix;
jo aquí no hi só, ni aquest és pas Romeu,
que es troba ben segur en altra banda.
Digue'm seriosament qui és la que estimes.
Com! Vols que plori tot parlant-te?
Plora,
si vols; mes, enc que trist, digue'm qui és.
Demana-li a un malalt ple de tristesa,
que faci testament. Oh! prec duríssim
