Pàgina:Romancer popular català (1900).djvu/70

«Dona-m los vestits de seda,
posa-t aquest de burell:
alça-t e pren la filosa:
ves aviar los porcells.
—No, per cert, la sogra meua
que jo no-u sabria fer
ni 's la feyna que don Jaume
vol per la seua muller.
—Alça-t, alça-t, porquerola,
que ja te-n ensenyaré.
Are qu' és fòra don Jaume
faràs lo que-t manaré:
set fusades cada díe
y un feix de llenya has de fer:
ves-te-n a la cova fosca
que s' hi fan bons aglaners.
—Ay, trista de mí, mesquina!
Ay, trista, còm ho faré?
Per aquells boschs e montanyes
tota soleta m' perdré!»

Set anys dintre les boscuries
n' ha pasturat los porcells:
cada díe l' sant rosari
passava pel marit seu.
Una vegada cantava
(çò que may solia fer):
de bon troç lluny sa veu dolça
la sentí un cavaller.
«Caminau, caminau, patges,
caminau, caminau prest,
que jo sent una veu dolça,
sembla la de ma muller.
—La veu que sentiu, don Jaume,
no-u és de vostra muller;
és la d' una porquerola