La nina s' fa en finestra
de dalt lo mirador:
a cada posadeta
ja-n devalla un grahó.
Los presos se-n adonen,
ja paren la cançó.
«Canteu, canteu, los presos,
no resteu per mi, no.
—Com cantarèm, senyora,
tancats en greu presó
sense menjar ni beure
sinó una volta al jorn,
y encare aquesta volta
nos ne donassen prou?
—Canteu, canteu, los presos,
acabeu la cançó.
Aniré al meu pare,
recaptaré l' perdó.
Acabeu-la abans presos,
que m'encativa l' sò.
Quí és qui l'ha dictada
la joliva cançó?
—Lo del barretet negre,
aquell jove alt e ros.
—Digau, digau-me, l'jove,
de què 's que viviu vos?
—Nina, la gentil nina,
de les vostres amors.»
«Pare meu, lo meu pare,
jo bé-us demane un dò.
—Ma filla Margarida,
quín dò vols que jo-t don?
—Pare meu, lo meu pare,
les claus de la presó.
—Ma filla Margarida,
Pàgina:Romancer popular català (1900).djvu/62
Aquesta pàgina ha estat revisada.