A les nou hores de nit,
lo destacament marxava:
se-n van dret al Colom-gros
que al terme de Roda estava.
Con arribaren allí,
ells a la porta trucaven:
«Està ací un cavaller?
Voluntaris lo demanen.
—No stà ací 'quest cavaller,
al Mas-nou té la posada.»
Con ne foren al Mas-Nou,
ells a la porta trucaven:
«Digau a 'n Bach qu' ixca, ací,
que en Vall-fogona l' demana.
—Deu vos guart, los amichs meus!
ben vinguts siau vosaltres!
—No som, no, vostres amichs;
contraris vos som nosaltres.»
Con en Bach sentí açò:
«Trist de mí, penjat som are!»
Tan bon punt a baix va esser,
molt fortmen l' agarrotaven
y, a la coha del cavall,
ciutat de Vich lo portaven.
«Avisarèm lo Domer,
lo Domer de Santa-Clara,
vinga a confessar en Bach,
que siga al peu de la scala.
Anam a avisar fusters,
fusters e mestres de cases,
que les forques ells faràn
al cap de les Devallades.»
Lo Domer que ja-ls respon
que l' seu cor no li bastava.
Los fusters van responent:
«No tenim bigues serrades.»
Pàgina:Romancer popular català (1900).djvu/21
Aquesta pàgina ha estat revisada.