Lo traydor del jutge ho scolta
per un finestró que-y hâ.
«Callau, callau, ardits presos,
que d' ací ja-us ne trauràn.»
No passa lo 'spay d' un' hora
que-ls hi porten paper blanch;
no passa una nit y un díe,
que a la forca ls van portant.
Con són al peu de la forca,
llur oncle arriba al portal.
Ja pregunta al portaler:
«Tanta gent allí què-y fan?
Allí 'ndogalen e pengen
tres pobrets estudîants
qui seguien los estudis
per esser-ne capellans.
—Callau, callau, portaler,
que són de la meua sanch.»
Descavalca de la mula
e n' embrida l' cavall blanch.
«No-m dirieu, portaler,
per hon hi seria abans?
—Preneu la costa solana
e seguiu ribera avall.»
De tant que l' cavall corria,
les pedres van foguejant,
ans d' arribar a les forques,
los tres havien finat.
Ell la spasa desenveyna,
fa petar los llurs dogals,
los fa un bes a cada galta
«Deu vos haja perdonats!»
Se-n gira al batlle y al jutge
qui-ls havien sentenciats.
«No-m dirieu, jutge y batlle,
per qu' heu morts los estudiants?
Pàgina:Romancer popular català (1900).djvu/17
Aquesta pàgina ha estat revisada.