Pàgina:Romancer popular català (1900).djvu/16

Un díe, tot passejant-se
voreta del camí ral,
encontraren tres ninetes,
tres ninetes molt galants.
Ells pedretes los gitaven;
pedretes los van tornant.
Les pedretes qu' ells los giten
no són pedres de fer mal:
les pedretes qu' elles tornen
son per encendre la sanch.
«Ab nosaltres, elles diuen,
bé-us hi tindrèu de casar.»
Ells los hi fan de resposta:
«Volem ser estudîants.»
Les ninetes són traydores,
lo jutge van a trobar.
«Veniu, veniu, senyor jutge,
a agafar tres estudiants.
—Còm agafar-los, senyores,
si no tenen culpa gran?
—Que-ls agafen e que-ls lliguen,
car ja tenen la bastant.»
No triga lo spay d' un' hora,
jutge y batlle ls fan cercar,
los fan pendre, fan lligar-los,
a la presó ls van menant.
Lo menut plora y s' enuja,
lo mijancer ja no tant,
lo més gran los aconsola.
«No ploreu, los meus germans,
que tenim un oncle a França
servint al duch de Rohan:
si sabia qu' erem presos,
se-n vindria ací volant,
mataria jutge y batlle
e també llurs escrivans.»