Con foren un poquet lluny,
un poquet lluny de la vila,
encontraren un hostal
hon hi havia una fadrina.
Diu la fadrina al minyó:
«Fes-me un bes per cortesia.
—Tal cosa no faré jo,
may faré tal bogeria;
no-u mana la lley de Deu
ni sant Jaume de Galicia.»
Ella bé que va jurar
que l' fadrí la-y pagaria:
va y pren una taca d' or,
dedins lo çarró la-y fica;
e con eren al dinar,
la taca nò parexia.
«¿Què s' és fet lo beyre d' or
que l' senyor oncle hi bevia?»
Diu la jove del hostal
que l' fadrinet la tenia.
«Si jo tinch la taca d' or,
penjat siga l' mateix die.»
Meten-li mà al seu carró,
la taca d' or hi tenia.
Ja li porten paper blanch
per penjar-lo l' mateix dfe.
«Marè, encomanau-me a Deu
y a sant Jaume de Galicia:
ja que jo no-y puch anar,
fèu-m'hi resar una missa.»
La seua mare hi anà
tota trista y afligida.
Axí com entrà en la iglesia,
ja li-n fa resar la missa,
ja n' ha fet un gran sospir,
que r seu fill veure voldria.
