l'ànima, no timi de m'enfadar[1] si, a la sua volta, té menester de mi: seré l'home més felís si li pogueré ésser útil en calqui cosa.
En quant a la Gramàtica, vostè diu bé que és menester meditar-la assay primer de l'escriure y publicar-la perquè, precisament com vostè diu, «val més tardar un poch y fer-la millor, que publicar-la lego lego y que sia deficienta».
Quan jo no riciv lletras de vostès estich més mal ancara de quant só malalt. Las lletras de vosters per a mi són la font dels més grans dilectos espirituals. En ellas jo cerch la pau, la tranqüilitat de l'ànimo, en ellas trop lo goig més gran. De fet, no vaig may a ningun lloch sense portar-me tres o quatre de las llurs lletras, que llig y rellig sinch y sis voltas. Alexandro Magno dormiva am a l'Omero a sota del cuixí, jo am a una lletra de vostèrs. Què vol? Lo català en particular y l'espanyol en general han tengut sempre per a mi un «no sé què» de atrahent que m'extasieja. A qui cosa és valgut que en las escolas secondàrias y primàrias m'hagin fet estudiar totas las infàmias comitidas de la dominació espanyola en Itàlia y en Sardenya? A què val, per a mi, que en Itàlia se digui que l'Espanya és una nació totalment decalguda moralment y que la Catalunya, si progredeix de un lau, no serà may una gran nació, perquè és a mans dels clericals, los quals la mantengueran sempre supersticiosa y bigota,[2] si també no[3] la faran decaure com han fet del resto de l'Espanya? An arrès (‘a res') valen totas aquestas cosas, ni may contribuïren ni contribuiran a fer-me diminuir (ni manco per poch) la simpatia que tench pels espanyols en general y per los bons y treballadors catalans en particular manera. Y això perquè crech y esper que'ls catalans, am al temps, conqüistada la llur llibertat y diventats forts y grans, llibres de supersticions y de bigotismo[4] (dat també que ancara ni hi fossi[5] en lo pòpul ignorant de Catalonya), miraran, no a separar-se totalment dels altros pòpuls espanyols, ma a riunir-los entorn d'ellos, y formaran un nou Estat Espanyol que tenguerà per capital l'industriosa Barcelona y serà gran de tots los punts de vista, y civil. Y l'esper, perquè'l pòpul espanyol un temps és estat gran. Perquè donchs no'l pogueria també diventar-lo ara? És ver que baix lo govern de «una dona, capellans y una criatura» no farà may un pas endevant, ma jo esper també que un bel dia los altros espanyols, vistos los inmensos progressos dels catalans, se'n gitaran de damunt l'indolència y l'ignorància que'ls abruteix[6] y, llibrant-se de tot lo que tenen de vell, se uniran volontàriament a la Catalonya.
12. Joan PAIS, 15.X.1902
Finalment, després que l'he enfadat en totas las maneras y després que l'he fet esperar tant, li envich lo que vostè esperava am a molt gusto.[7] Lo plahier més gran, però, és lo meu, perquè per a mi és una felicitat quant puch ésser útil als meus bons catalans, y més encara a vostè, o meu bon amich, o meu primer pare en la llengua catalana.
Com vostè pot veure és poca cosa, forsis. Ma no és mia la culpa si no n'he pogut buscar de més. Lo primer motivo és que l'amich caríssim Antoni Ciuffo li havia ja enviat a vostè tot lo bo y'l millor; y, després, que ara com ara tant els proverbis se estan perdent o cambiant-se am als italians, y així las supersticions estan escomparint[8] per mitj de l'instrucció y de lo septicismo. Si tengueré temps de las poguer escriure, li enviaré, si vostè las vol, algunas rondallas.
13. Joan PAIS, 3.II.1903
Dispensi, primer de tot, que li respongui a una a una a las suas lletras. En la primera me diu que las rondallas és lo més enteressant de la literatura oral popular y que ne desitjaria. Y jo, apunt, ne havia ja escrit algunas y las tenia prontas per lis hi enviar, quant però m'han atacat aquestas benehidas febres que no me volen deixar per a res. Ara, però, lis hi enviaré am al correu.
La gramàtica se troba en bon punt, ma és mal escripta, en pressa y fúria (modismo que venguerà de l'italià: «in fretta e in furia») y las calenteras no m'han dat encare'l temps de recopiar-la per li enviar a veure. Lo que vostè me diu de las paraulas sardas introduhidas en lo català de Sardenya, és cosa que jo havia ja fet y ne tench un bell número, sap, són quasi totas. Ademés de això fas també un petit glossari dels termes italians que han substituhit los corrisponents catalans.
Tench idea també de fer un estudi fonètich sobre l'alguerès comparat am al català de Barcelona, separatament de la gramàtica;[9] ma tim que no podré publicar res per la simple rahó que hi volen moltas
- ↑ no timi de m'enfadar: ‘no temi destobar-me'.
- ↑ bigota: ‘beata', ‘missaire'.
- ↑ si també no: ‘i fins i tot'.
- ↑ bigotismo: ‘excés de devoció'.
- ↑ ni hi fossi: ‘n'hi hagués'.
- ↑ abruteix: ‘envileix'.
- ↑ Aquesta carta incloïa un recull d'adagis, endevinalles i supersticions.
- ↑ escomparint: ‘desapareixent'.
- ↑ En efecte, tres anys després d'aquest comentari, el 24 de novembre de 1906, la revista Catalonia va publicar l'article de Joan PAIS, «De fonètica algueresa».
