[Arxiu Històric de Barcelona, «Documentació personal. Fons R. Serra Pagès, Epistolari. II – Folkloristes», carpeta 4: «Lletres de folkloristes o que tracten temes folklòrics» (plecs 9 i 31). La nostra edició: Normalitzem l'accentuació, la puntuació, la separació de les paraules i l'ús de les majúscules. Són rars als originals els casos en què apareixen abreviacions, que desenvolupem sense indicar-ho: se tracta tan sols de «V.» per «vostè» (de vegades escrit «voster») i «Ex.» o «Es.» per «exemple/esemple». Deixem entre parèntesis els aclariments lèxics deguts a J. Pais, seguint el seu costum; utilitzem les cometes en les expressions acompanyades d'èmfasi o ironia. Pel que fa a les qüestions lingüístiques, tan sols aclarim en nota el significat de paraules i expressions en aquells casos en què la confusió és probable en un lector poc relacionat amb la variant algueresa del català. Hem eliminat aquestes notes, però, quan la dificultat no apareix per primera vegada i quan el mateix autor ja l'ha aclarida precedentment al text.]
1. Antoni CIUFFO, 21.XI.1901
Li envich pel Butlletí un meu estudi que té per objecte la «Literatura popular del Alguer». No és, però, aqueix un treball completo. Més tart li enviaré rondallas, cansons, llegendas, supersticions, usos y costums de'queix pahís,[1] que ara estich recollint. Pot ésser que serveixin a los germans de Catalunya per un estudi folklòrich filològich, com diu Toda.
Entant haurà la bontat de me diure hont se pot trobar lo Diccionari quintilingüe, que a nos altres fa assay menester, y al mateix temps envigui algun periòdich literari català.
2. Joan PAIS, aprox. 25.XI.1901
Veig quant és gran l'interès que vostè té per l'Alguer nostra, y jo de tant la regracieg[2] de part dels algueresos, nostres germans, y de part mia.
Primer, però, que jo vagi envant, li fas notar que fins aquí he escrit un alguerès catalanizat. Ara, però, li escrich en ver alguerès; això és, ab totas las corrucions que'l dialecte nostre ha subit[3] fins avuy per influència de la llengua italiana y'ls dialectes sards. Sabi, donchs, que de qui envant escrich en alguerès pur, no més catalanizat, perquè vostè pugui tendra per ara un'idea de nostre dialecte currumput.
Tot lu que vustè ma damana li pugaria[4] anvià; no cert astampat, ma manoscrit, parquè no sa hi ha may publicat de'questus cumpuniments literaris; o si calqui hu n'i ha, esisti[5] a la biblioteca y no sa pot prenda. Lu que li anvigaré, forsis[6] també ensieme[7] am a'questa lletra, és obra de un amich meu, Antoni Ciuffo, que sa firma am al pseudònim de «Ramon Clavellet». Aquest jova y amich meu no és algarès, parquè nat a Sàssar y vivit assai[8] temps a Témpiu (duas ciutats de Sardenya); però és tant entusiasta del nostru dialecto que ascriu sempra en algarès, prosa o versus; un jova inteligentíssim que faria assai de més si tanguessi temps y mezus (‘medis'). Jo y ell nus havem pusat al cap de purgà' lu nostru dialecto més que puguem y de acustar-lu a la llengua mara, la catalana. Això, però, mus (‘nus') rasixi[9] difícil per mancanza (‘falta') de una bona gramàtica catalana que cuntengui la sintassi y de un bon diccionari de la llengua mara.
Per certus dúbius,[10] donchs, y per un astúdiu comparatiu he ascrit a l'amich de vustè, don Ramon Picó y Campamar, del qual asper ancara una rasposta adamunt de tot'aquellus dialectismus que ma sarvèixan tant.
Yo també li anvich[11] duas poesias que he fet aquestus dias com millor he pugut; ma sabi vustè que tant lus versus meus quant lus ascrits del meu amich Antoni Ciuffo són ascrits en algarès, sí, ma en un algarès més gentil, més purgat, un poch catalanizat, com vostè lu pot veura cunfruntant-lu am a'questa lletra mia (‘carta').
