VII. La ‘Fonologia’ catalana de Joan de Giorgio Vitelli
Al present capítol presentem la traducció en català de la Grammatica algherese – Fonologia que escriví Joan De Giorgio Vitelli després del I Congrés Internacional de la Llengua Catalana (Apèndix III). Tot i que la figura de Joan De Giorgio Vitelli (1870-1916) és prou coneguda i que fins i tot la Gran Enciclopèdia Catalana, on el seu nom és justament recollit, recorda que «escriví estudis sobre el folklore i el dialecte alguerès», encara no ha estat estudiada de manera sistemàtica la seva producció.[1]
La primera referència coneguda a la seva activitat intel·lectual ens la procura Eduard Toda, quan descriu la situació de la catalanística a l’Alguer durant els darrers anys del segle XIX:[2]
Y toquem ja als darrers días de nostra època, en que comensa á iniciarse per allá lo renaixement de las lletras catalanas. En mon primer viatje al Alguer [1887], vaig trobar molta ajuda en un jovenet fill de la terra, á quí per primera volta s’obrían los ulls de estranyesa al veure que un foraster pogués interessarse per sa desvalguda ciutat. Joan Jordi Vitelli y Simó, conta escassament divuyt anys y está seguint los estudis superior [sic] en la ciutat de Sásser: en Setembre de 1887 fou mon colaborador en l’estudi dels arxius algueresos, en Abril de 1888 era un nou iniciat que tímidament trucava á las portas del Parnás catalá.
A més de confondre el nom i el cognom de Joan De Giorgio amb un nom compost, Joan Jordi, Toda li atribuí un segon cognom, «Simó», que de fet no li corresponia. Joan era fill d’Antoni De Giorgio, conseller de la ciutat, i de Grazietta Vitelli; en aquest passatge, Toda confon De Giorgio amb l’advocat Joan Vitelli Simon, de qui ja hem parlat més amunt.
Després de publicar les poesies «A la Verge» i «Intima», degudes al jove autor, Toda conclou:
Jordi Vitelli es un dels nostres: si escriu, ho fará com nosaltres, y á ell cabrá la gloria de haver aixecat eixa rica y hermosa llengua catalana, que per lo Alguer s’havía convertit en destrossat dialecte.
Abans de la fi del segle, quan tot just comptava vint-i-dos anys, De Giorgio Vitelli ja havia enllestit el seu primer estudi, de caràcter erudit, sobre un interessant aspecte de la cultura popular algueresa: La rivalità fra Sassari e Alghero e la sua leggenda, on reprenia el tema relatiu a la festa de Sant Joan ante Portam Latinam.[3]
- ↑ Pel que fa als aspectes de caràcter estretament biobibliogràfic, veg. Guido SARI, «Joan De Giorgio Vitelli o de L’oblit», Verde Alghero/Verd Alguer, III, núm. 4 (abril 1991), 8; i núm. 6 (juny 1991), 9; i Pasqual SCANU, Alghero e la Catalogna. Saggio di storia e di letteratura popolare algherese (Cagliari: Editrice Sarda Fratelli Fossataro, 1962), 163-172. A l’Arxiu Municipal de l’Alguer, Fons Scanu, sense col·locació, es pot consultar el treball inèdit de Pasqual Scanu, Un representant de la primera renaixença catalana a l’Alguer: Joan De Giorgio Vitelli, amb el qual l’autor optà al premi «Presidència de la Generalitat de Catalunya» dels Jocs Florals de Santiago de Xile de l’any 1962.
- ↑ E. TODA, La poesía catalana á Sardenya cit., 222.
- ↑ Giovanni DE GIORGIO, «La rivalità fra Sassari e Alghero e la sua leggenda», Nella terra dei Nuraghes, I, núm. 2 (Sassari, 17.VII.1892), 7-8; I, núm. 4 (Sassari, 23.X.1892), 6-7. L’original manuscrit d’aquest estudi es troba al «Fons Scanu» de la Biblioteca Municipal de l’Alguer, sense col·locació. El mateix any 1892, concretament el 7 de març, Joan De Giorgio havia enviat a Francesc Matheu una còpia del seu sonet «Festeig»; veg. August BOVER, «L’epistolari alguerès de Francesc Matheu», Estudis de llengua i literatura catalanes», XV (1987), 160-161. Pere CATALÀ I ROCA, a L’aventura catalanista de «La Palmavera» (L’Alguer 1998), 37, es refereix a la breu carta que l’acompanyava, conservada a l’arxiu familiar Matheu, tot considerant-la un dels «pocs ressons catalanistes a l’Alguer» durant la darrera dècada del segle XIX. Per a una relació precedent (1889) entre Francesc Matheu i Joan De Giorgio Vitelli, veg. FORT I COGUL, Eduard Toda, tal com l’he conegut cit., 82.
