de la qual acabava d'entrar Ramon Clavellet, informava sobre la pròxima aparició, a cura de Pais,
d'una Gramàtica del llenguatge alguerès, amb la adjuncta de un estudi sobre l'influencia dels dialectes italians (genovès i napolità) sobre lo de l'Alguer (Catalonia, 16, pàg. 6).[1]
No era la primera vegada que aquesta revista s'interessava pels treballs de Pais: al número del 27 d'octubre de 1906 (núm. 24) havia estat publicada «Una lletra d'En Páis», que reproduïm tot seguit:
S. D. Joseph Aladern – Barcelona
Molt Senyor meu: abans de tot perdónime si li escriv aixi tard. Quant m'és pervinguda la sua lletra estampada jo era malalt y pera això no li hé pogut respondre lego.
Mil gracies del gentil invit que V. me fa com a bon català que me vant d'ésser; me dolch molt, però, de no poguerli fer un dó digne de V. y del sou treball y, en especial manera, de la nostra gran mare Catalunya.
Si jo me fossi trobat sa quant V. m'ha enviat la sua preuhada lletra, jo hauria escrit calqui cosa de millor que no sien los pochs versos que li envich.
Era propi dolentíssim de me véure en la impossibilitat de no poguer fer rés de bò y de nou y també de més útil per la dolsa, l'estimada, l'adorada patria llunyana, que tant y tant pensa sempre per los seus fills.
Jo hauria volgut especialment escriure unes quantes notes sobre la utilitat y necessitat de l'unitat de la llengua y sobre tot demunt a la llengua catalana, aquesta llengua armoniosa y robusta que nos recorda les glories y les virtuts dels antichs nostros besavis que la parlàven pura y amb orgull.
Quants, al contrari, are li fiquen castellanismes y galicismes é italianismes creyent de fer obra bona, sense pensar que li tréun lo que més la caracterisa!
Senyor, jo que llig los diaris catalans que m'envien y certes obres que se publiquen en català, veig quant és corromput lo nostro llenguatge també en la mateixa Catalunya!
¿Perqué no se reuneix una academia que amb la publicació de una bona gramática y un bon diccionari dongui unitat a la llengua dels nostros majors y la purguin de totes les improprietats, de les quals l'han assoterrada'ls galicisants, castellanisants é italianisants?
Una llengua com és la nostra és uno [sic] vera pena que sigui aixi maltractada. Nosaltros Algueresos també afiquèm italianismes y sardismes en lo nostre hermós llenguatge, ¿ma, qui culpa, si no tenim una gramática ni un diccionari hont trobar la vera forma de l'us catalá?
Perdónime, Senyor, si hé feta aquesta vehementa digressió; ¿que vol? quan se tracta de la nostra llengua jo pert lo sentit; perqué me fa molt mal de la véure aixi maltractada.
Pocs dies més tard, Catalonia va publicar el primer dels dos articles de Joan Pais sobre gramàtica, «De fonètica algueresa» (núm. 18, pàg. 6), al qual seguí la «Morfologia algueresa» (núm. 21, pàg. 7).
L'avís de la revista Catalonia segons el qual era imminent la publicació de la Gramàtica del llenguatge alguerès, a cura de Joan Pais, no va fer-se realitat. No hi ha dubte que el seu autor havia volgut difondre aquesta notícia, probablement apressada, per recuperar el seu antic protagonisme, amenaçat per la figura del seu cosí Palomba. Però, al mateix temps, creia possible la publicació, a Sàsser, de la versió italiana del seu estudi. L'endemà de la conclusió del I Congrés, el 19 d'octubre de 1906, escrivia al seu amic R. Serra:
Sà? Lo municipi y molts meus amichs m'han promès de me fer publicar la mia gramàtica. Després vostè la podrà traduhir, si creu, en català. Jo, com li he dit ja de tante temps, só un probe estudiant, òrfan de pare y mare, que ama mil sacrificis estich continuant els estudis y l'any qui ve esper d'ésser farmacista... Després, quant só passat a l'Universitat y havia ja reunit un gran material per refer la gramàtica, he pres a completarla y enguany l'he acabada de compilar.
- ↑ Tots els textos de temàtica algueresa apareguts a Catalonia són transcrits dins A. Nughes, Ramon Clavellet, 39-50 i 125-152.
