No és estrany, d'aquesta manera, que el nostre autor s'adrecés als amics catalans per tal d'obtenir els materials que, des de l'Alguer, mai no podria aconseguir.
Tal com se desprèn de la lletra del 22 d'agost de 1902, Pompeu Fabra havia promès a Ramon Clavellet que li hauria fet arribar un exemplar de la seva gramàtica. El cert, però, és que el febrer del mateix any encara no es coneixia cap treball del filòleg català a l'Alguer. La primera gramàtica moderna que va arribar-hi, per tant, va fer-ho a través de R. Serra: ens referim a la Gramàtica de la llengua catalana, de Jaume Nonell.
Segons J. Pais, aquesta gramàtica és «molt bona, bella y rica, y això tapa'ls petits difectes». I afegeix:
La trob bona y rica pel que se refereix a la part sintàtica; no així per l'ortografia. Entre altras cosas, no me va pera res lo volguer exprimir ama c y z lo so de la x llatina, com en la paraula eczemple!
A la fi d'aquell mateix any, Joan Pais va rebre, al capdavall, la gramàtica de Fabra. No coneixem les influències d'aquest estudi damunt l'obra del gramàtic alguerès perquè, tot i que va prometre a Rossend Serra que l'hi hauria comentat, no ens n'ha arribat cap altra referència escrita. Tan sols resten, doncs, les dues cartes on l'autor analitza de manera crítica els continguts de la gramàtica de Nonell, gràcies a la qual Pais es va fer pregonament conscient de la polèmica sobre la llengua que aquells anys protagonitzava el panorama cultural català.
VI.3.d. Joan Pais i la polèmica sobre la llengua
El criteri fonamental que havia de guiar la Gramàtica algueresa de Joan Pais ja havia estat resumit abans de la provisional compilació de les normes:
Notaré –escrivia– tot lo qu'és corrució y donaré la forma justa y purament catalana en tots aquellos casos que serà possible; ahont, després, la corrució és massa gran, cercaré de m'acostar més que puch a la llengua mare, la catalana.
El problema, doncs, va néixer quan Pais s'adonà que aquesta «llengua mare» no només no li oferia un model ortogràfic per a l'alguerès sinó que, alhora, havia de sobreviure en el caos de diverses tendències ortogràfiques que no aconseguien d'imposar-se.
Pais s'adona, amb gran lucidesa, que l'origen d'aquesta situació anormal és fonamentalment polític. I, quan analitza el problema, ens sorprèn amb un seguit de declaracions catalanistes que mai no hauria pogut exposar obertament a l'Alguer. Arriba a afirmar que la manca d'unitat ortogràfica «a mi, que m'entench escurrir per las venas més sanch catalana que italiana, a mi, dich, me dol inmensament»;
y jaquè –continua– l'unitat ortogràfica no se poguerà obtendre que quant se serà consegüida l'indipendència política [...], per això apunt jo fas vots ama tot lo cor per l'indipendència, no llunyana, de la mia estimada Catalunya.
I això, sobretot, perquè un cop arribat aquell moment podrà imposar-se a les escoles «la llengua pròpia y un'única ortografia». Mentrestant, però, convé arribar a un acord provisional
