Mira-te les estrelles que, en viva competència,
pareix que totes diguin: «Jo tenc la preferència».
Tots los planetes mira-te de aquella cort celestial,
com per la Via Làctea donen diví senyal.
Mira amb a qui belles ànsies los tres ancians del Orient
esperen partir en fúria en cerca del gran portent.
Mira-los que, abenquè magos, coneixen ésser los dies
de la venguda infal·lible del verdader Messies.
Mira'ls posats ja en viatge, aquellos tres reis potents:
qui porta or i qui mirra i qui olorós encens.
Mira-te'ls, qui bé los guia aquella estrella invariable
Que els porta sense pèrder-se en una pobra establa.
Mira-te com en Betlè encara els irracionals,
atònits del gran prodigi, mostren divins senyals.
Mira-te en aquella càmera tots los del Cel davallar
per glòria excelsa de un Déu que s'és volgut humanar.
Abans d'entrar a analitzar aspectes de caràcter estrictament filològic, volem assenyalar encara que l'Arcàdia algueresa mirà d'aprofitar al màxim la metàfora tradicional del pastor i el ramat com a representació simbòlica del sacerdoci. El bisbe pastor és present en sonets catalans de Domènec Simon, de Josep De Arcaine, del canonge Vitelli i de Joan Andreu Màssala. No es tracta, però, d'una banal coincidència. Ens ho demostra el següent sonet italià de Joan Francesc Simon, adreçat l'any 1786 al bisbe de Bosa (evidenciem els termes relacionats amb la vida quotidiana dels pastors):
È d'un sacro pastor la prima legge
che l'ovil lui conosca, ed ei l'ovile.
Al peso formidabile mal regge
chi non cognito ambisce il lucro vile.
Com'ei saprà se puri fonti elegge,
qual è il buon pasco, ove l'insidia ostile?
Se qualor accarezza, ovver corregge,
l'oda e il tema l'altier, l'ami l'umile?
Servi cercando andrà d'usata voce?
Ma chi'l dirà Pastor se in ozio resta?
E se indegni prescielga, oh quanto nuoce!
Quando la verga pastoral si presta
ad un quale del Tirso in su la foce,
la speme dell'ovil, la legge è questa.
II.4. Un gènere tradicional per a l'Arcàdia: els goigs
Val la pena de tenir en compte encara un fenomen generalitzat entre els poetes del període objecte del nostre estudi: a l'hora d'escriure en català, s'allunyen de la mètrica castellana o italiana per tal de seguir l'autòctona, la dels goigs, en els quals es difumina la distància que tradicionalment hom considera que separa la poesia culta –escrita– de la popular –oral. Ens n'adonarem als següents exemples, els primers de goigs profans a l'Alguer.
