II.La primera Renaixença: L'Arcàdia
II.1.Represa de la poesia culta d'expressió catalana
Durant el segle xviii, la classe dirigent algueresa encara no havia abandonat l'ús públic de la llengua catalana.[1] Malauradament, són pocs els documents literaris que ens han pervingut del període anterior a la suspensió de l'orde dels jesuïtes a Sardenya (1773), i no ens és possible de saber, per tant, si l'alguerès havia ocupat un lloc, de qualsevol manera modest, entre les llengües habituals de creació poètica i, per tant, si la seva veu s'havia fet sentir al llarg de les acadèmies públiques organitzades per la Companyia de Jesús. El cert, però, és que alguns dels antics alumnes de les institucions jesuítiques tant de Sàsser (col·legi Canopolè) com de l'Alguer (col·legi de Sant Miquel) esdevindran els primers poetes cultes de nom conegut de l'Alguer catalana, tot fent costat precisament a sacerdots i canonges exjesuïtes que a partir de l'any 1778 adreçaren a bisbes i membres de l'administració local llurs poesies, normalment relacionades amb funcions polítiques o religioses de caràcter solemne: ens referim als cavallers Domènec i Mateu Lluís Simon, Josep De Arcaine i Duprè Cugia; i als canonges Vitelli i Lluís Soffí (i més endavant, el 1802, al teòleg Anton Pasqual Rosa), als quals devem vuit composicions firmades entre els anys 1778-1790.[2] Ens sembla que val la pena de transcriure un d'aquests textos, perquè la posterior evolució lingüística del seu autor, el jove noble «D. Pepi Arcayna», demostrarà clarament el canvi de rumb que seguirà la poesia local lligada a la classe dirigent, amb l'abandó total de la llengua pròpia en benefici de l'italià. Amb el seu sonet, De Arcaine presentava al bisbe de l'Alguer, Joaquim Domènec Radicati (1772-1793), una Raccolta di poesie per i due predicatori quaresimali, publicada a Sàsser l'any 1780:
Aveta [‘Ve't aquí'], oh Radicati, quant la Musa
per la primera volta pot produir,
i a un pastor qual tu sés, que no recusa
de dedicar-lo a ell, humil ofrir.
Sofreix-lo, doncs, sia qualsissia, i excusa
l'ordinari treball. Ni jo m'admir,
sent tu un prelat tan pio, si sense excusa
perdones lo ardir meu i el vols sofrir.
Si tu benignament aquesta agraeixes
raccolta, o bona o mala que ella sia,
quanta glòria, oh gran pare, al cor me deixes.
Això me basta per encoratgir-me
a nous treballs, a nova poesia,
bé veient quant piadós saps compatir-me.[3]
- ↑ Per a l'aprofundiment de la temàtica relativa a aquest capítol, remetem el lector als següents treballs, que aquí ens limitem a resumir: Joan Armangué, Llengua i cultura a l'Alguer durant el segle XVIII: Bartomeu Simon (Barcelona 1996); ID., El Parnàs Alguerès. Poesia arcàdica a l'Alguer (1778-1806) (Barcelona 1998).
- ↑ Per a les dades de caràcter estrictament biogràfic relatives als algueresos il·lustres que tractarem tot seguit, veg. Beppe Sechi Copello, Conchiglie sotto un ramo di corallo. Galleria di ritratti algheresi (L'Alguer 1987).
- ↑ Raccolta di poesie per i due predicatori quaresimali della cattedrale d'Alghero [...] dedicata all'illustrissimo e reverendissimo monsignore Don Gioachimo Radicati (Sassari: Giovanni Luigi Polo, 1780). Veg. també: Eduart Toda, La poesía catalana á Sardenya (Barcelona [1903]), 42; F. Manunta, Cançons i líriques religioses de l'Alguer catalana cit., III, 45; i J. Armangué, El Parnàs alguerès cit., Text 6.
