y se'n va brandant lo còs ab molt ayre a trobar lo toro. Ja son devant per devant; la bestia's queda parada; li passa la cortineta pel devant dels ulls; lo toro s'enfada, embesteix, y la meytat de la forsa l'emplea en và per que'l seu contrari no s'ha mogut del lloch. Lo públich no diu rès, se reserva. Los xulos capejan al toro; l'espasa's planta, torna aquell a embestir un cop y un altre, y a la tercera... ¡penjada! topa un òs, salta l'eyna, el toro fuig ab lo drap, y en Funerales se queda més parat qu'un ninot de tirar lo blanch.
—¡Burro!
—¡Poca vergonya!
—¡Bandarra, trencalòs!
—¡Males mans! —exclama desseguida'l poble irat;— ¿no ho deya jo que's reservava?... No lo entiende.
—Està de pega.
—¡Que li lliguin! ¡Je je! no pinxa...
—¿Que izen? —pregunta en Funerales a un banderillero.
—Ná, maestro, que le encuentran a usté mucho mérito y les duele la salía!...
—Pues mira, Cañitas, que si algu-
Pàgina:Quadros populars (1906).djvu/57
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
