sos, ell y cavall son tirats per terra, lo barret per un cantó, la pica per un altre, l'home sota del cavall que, mal ferit, plè de sanch, poteja, les cames en l'ayre, y'l toro voltejantlos ab sinistres intencions. ¡Moments d'angunia! el públich valerós ja no xiula ni escandalisa; los chicos corren fent voleyar les capes; lo toro's mareja y no vol embestir, com si conegués qu'allí hi pot fer de les seves. Los mossos de la plassa, ab un peu a la barrera, esperan ansiosos com acabarà allò; al últim, lo toro's distreu, embesteix, tothom s'escampa, y'ls uns treuen lo picador de sota'l cavall y'ls altres, que ja'ls hi ha revingut lo valor, lo volen fer alsar bastonejantlo cruelment.
Lo públich respira,'s commou, se entusiasma, y un picament de mans y un cop de bravos, recompensa al Curriyo d'aquells instants de mortal angunia y d'aquell tremendo terrabastall.
—Bravo, Curriyo, —li cridan,— muy bien, que se la has ponío hasta la birolla.
—Bien, valeroso; bendita sea la tierra de María-Zalomé.
Pàgina:Quadros populars (1906).djvu/54
Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.
