Sí, no us sorprenga; avuy aquet teatre és vostre,
ben vostre, no dels grans, tot vostre solzament;
¡els grans ray! ells tot l'any tenen seu el teatre!
¡Que us el deixin avuy perque en goseu a pler!
Pels grans, y sols pels grans, tot l'any sobre l'escena
massa hi fem palpitar la vida ab sos replechs,
ab sos greus, sos dolors, ses lluites y miseries,
les angoixes del cor, les febres del cervell!
Avuy en vostre honor y pel goig de complàureus,
per fer batre tan sols vostres cors ignocents,
avuy n'hem fet fugir la Vida del teatre!
n'hem tret la Veritat ab sa copa de fel!
Avuy res de grans mots ni tesis ni conflictes!
res de crims passionals ni drames truculents!
Avuy.... autor y actors ens hem tornat criatures;
si no'n sabem ser prou.... ja'ns ho perdonareu.
Com els nins d'altre temps, vosaltres y nosaltres,
divertimnos contant... un qüento de follets.
Veniu: rigueu, ploreu, aplaudiunos, xiuleunos,
feu com millô us plaurà! sóu més qu'amos, sóu reys!
Y vosaltres, els grans, persones judicioses
plenes de bon sentit, de bon gust y bon seny,
penseu qu'el teatre avuy, és d'ells, nó de vosaltres;
¡deixeulos un cop l'any fer de públich també!
Penseu qu'és per ells sols qu'avuy se fa la festa;
que si us hi deixem ser... és que som complacents;
y si l'obra us deplau ¡no'ls ho dongueu a entendre!
¡no'ls malmeteu el goig murmurant «no val res!»
