Potser quelcom sagrat, que no vols dir-nos,
tu saps i calles?
Ja ho sabras un dia.
Sols te diré que no s pot dir per ara
i es deu callar del tot. Si l secret guardo,
fugiré del afront d'aquestos ferros.
Tant-de-bo que mai Jove a mos desitjos
lo seu poder oposi! Ni que deixi
sense ofendre-ls jamai en cap paraula
d'anar a veure ls déus en els copiosos
corrents de l'Occeà, mon déu i pare.
Hermós i grat és viure d'esperances
quan veu el pensament ple d'alegria
davant seu una vida de ventures!
Però al veure-t a tu, ab dissort tant fera,
entre mals infinits[1], com m'estremeixo!
No has respectat a Jove, et fies massa
de tu mateix, i estimes massa als homes.
I digues, ara: quins socors esperes?
De què t valdran tols els mortals? No mires
ai! la feblesa del humà llinatge,
tant orba[2] que s'assembla a la dels somnis?
