obeî l manament de Jove altivol,
però a mi m reca amargament, per força
lligâ a un parent, que és déu com jo, a les penyes
que baten les tempestes nit i dia.
No hi ha remei: per força i tot, dec fer-ho:
no s pot desobeir l'ordre paterna!
(A Prometheu:)
Oh fill de Themis, savi i prudentissim!
T'haig de lligar, sense volê ab cadenes
de les més fortes que he forjat i dures,
al cim d'aquest marlet de roca viva,
aspre i soliu, on no veuras persona
mortal mai més, ni alguna veu humana
sentiras per consol de ton desterro.
Torrat pel sol ardent, la pell més bruna
set tornarà, i la nit ab ses tenebres
cridarà al sol, que s beu frescal rosada;
i sempre atormentat, present tot'hora
tindras, séns cap consol, dolor séns treva.
Per això t'ha servit ton gran ingeni?
Tu eres déu, i dels déus jamai les ires
vas temer, i als mortals, contra justicia,
vas dar thresors que ls déus se reservaren.
Per això guardaras aquesta roca
sempre dret, sempre immovil, vetllant sempre,
sense flectâ ls genolls; i el plor inutil
i l'inutil gemec, el cor de Jove
no aplacaran jamai, que l que comença
son imperi, és més dur que l que l'acaba.
Sia així; no t'aturis, tu, ni l planyis;
per què no l'avorreixes, ja que s mostra
