Pàgina:Poesies gallègues (1917).djvu/13

Aquesta pàgina no ha estat revisada encara.

y gran gatzara
Honl hi ha ninètes
D’homes galans,
Hont hi ha galans,
Que ab les ninètes
Que lot lo dia
Estén juganl:
Passan jugant,
Tot es bullici.
Hont giravoltan
Tot es ballar,
Sense cansar-s
Menlres la pedra
Joves y vells
Del molí bat,
Petits y grans,
Mòl que mes mòl,
y sens que ho vulgan
Dali que dal,
Allà me’n vaig
Tots ells seguint
y’m diverteixo
Lo seu compàs.
y ningú ho sap.
Vaig al molí
No hi ha cap llòch,
De! castanyar.
Per mi lan gral.
Com lo molí
Del caslanyar,
Y'l vent m'hi porta
Y'l vent me'n trau.

———————— 6 ————————

Mirèu allà dall
De frèsca monlanya,
Que n'eslé cubèrla
De ginesta gaya,
Ninèla morèna.
Que va tota blanca,
Que un nuvolèt sembla
Perdut en montanya,
Que gira, que corre,
Que torna, que passa,
Que volta, que roda,
y després se para.
Ja’s vèu revestida
De bromera blanca,
Del aygua que salta
De bella cascada;
Ja drèla en lo cim,
De roca mólt alta,
Inmóvil qual Vèrge
De pedra s’està ara.
La cofia de sèda
A los vents llensada,
Les trènes desfetes
Que’ls ayres escampan
Del mantell les puntes
Totes aixamplades,
De lluny ben bé sèmblan
D'un éngel les ales;
Si jugan ab elles
Les brises de larde.
No crèch pas que un éngel
Las mogui ab més gracia,
Jo penso ipobrèt
De mi! que’m demanan.
Si las veig volanl
Per les verdes branques;
Més iay! que’ls meus ulls
Los Iraydors m’enganyan:
Hi vaig, y lleugera
En boyres s’amaga;
En l’ombra dels pins
Ho fa altres vegades,
y cansons meloses,
Amagada canta,
Que’l còr ne ferèixen
Que d’amor abrasan,
Que de de lanl ferit,
Lo pobrèt fa lléstima.
iQue maca! jqu’hermosa!
Que frèsca, que blanca.
Fiu Deu a la nina
De verda montanya!
21