Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/84

Impura cara hont lo meu ser alena
¿de quina extranya lley estás formada
que al esguardar á mon Abel sens vida,'
per má de mon Cain, no has mort encara?

¿Per qué en l' instant fatal que 'l vaig concebre
á la pols del no res no vas tornarme?
¡Morí 'l just! ¡Ay, de mi! ¡Ay. del pervindre
si llevor de Cain arrela y grana!

¡Laça de mí. si en les etats vinentes
com eix crim pahorós se' n fessin d' altres
y mares y homs y nins, saber poguessen
que soch jo de sos dols crudels la causa!

¡Oh Adam, mon sol conhort! obra la terra,
y en lo més fons de sos abims amagam,
no senti jo com malehit pels bornes,
de sigle en sígle, lo nom d' Eva paça!

¡Oh, Jehová! lo cástich de ma culpa
no va ser, no, del paradíç llançarme,
no va ser ni treball, ni dol, ni angoixa;
¡lo cástich de mon crim me l' has dat are! —

Amarchs plors ofegaren la veu d' Eva,
sobre son pit Adam va reclinarla,
y demunt d' ells ab pahorós silenci
la nit va extendre ses negrenques ales.