Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/83

¿No saps que, feble dona, per ma culpa,
los dolls d' una delicia inacabable,
la eternitat d' un paradís, vaig perdre,
¡y ab vostre amor no l' he trobat á falta!

Mon crim te dich ¿y encar tu callat restas?
y ab tot lo foch que de mon ser s' exhala
¡no alento eixa fredor que en ton cos toco,
eixa fredor que á mi sento que 'm glaça!

¡Si fos aixó la mort! Si eixa carn erta
fos lo signe fatal, inexorable,
del cástich á que Deu va condemnarnos?...
Febrosa pensa meva ¡ton curs para!

Pols tornareu, digué 'l Senyor lo dia
que 'l precepte trenquí de sa lley santa:
mes no parlá de sanch, no; no va dirme
¡qué aixís matés lo fill de més entranyes!

— ¡No acusis al Senyor, mísera dona!
conmós mormola Adam á ses espatlles:
¡Cain! carn per la culpa concebuda
en la terra á la mort ha dat estatje! —

— ¡Oh Adam, ta boca clou! ¡no 'm torni l' eco
lo só desolador de tes paraules!
¿Cóm l' Etern Deu la terra no aniquila
si en ella s' ha fet crim tan espantable?