Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/83

Aquesta pàgina ha estat revisada.

¿No saps que, feble dona, per ma culpa,
los dolls d' una delicia inacabable,
la eternitat d' un paradís, vaig perdre,
¡y ab vostre amor no l' he trobat á falta!

Mon crim te dich ¿y encar tu callat restas?
y ab tot lo foch que de mon ser s' exhala
¡no alento eixa fredor que en ton cos toco,
eixa fredor que á mi sento que 'm glaça!

¡Si fos aixó la mort! Si eixa carn erta
fos lo signe fatal, inexorable,
del cástich á que Deu va condemnarnos?...
Febrosa pensa meva ¡ton curs para!

Pols tornareu, digué 'l Senyor lo dia
que 'l precepte trenquí de sa lley santa:
mes no parlá de sanch, no; no va dirme
¡qué aixís matés lo fill de més entranyes!

— ¡No acusis al Senyor, mísera dona!
conmós mormola Adam á ses espatlles:
¡Cain! carn per la culpa concebuda
en la terra á la mort ha dat estatje! —

— ¡Oh Adam, ta boca clou! ¡no 'm torni l' eco
lo só desolador de tes paraules!
¿Cóm l' Etern Deu la terra no aniquila
si en ella s' ha fet crim tan espantable?