Pàgina:Poesies catalanes (1888).djvu/82

Un feix se veu d' espigues de ros ordi,
prop cendres de foguera ja apagada,
y un dolç perfum d' encens, de cássia y myrra,
per l' entorn del altar se sent encara.

A l' altre extrem del camp, demunt la sorra
que ab sa clara corrent l' Eufrates banya,
d' un jovencel de sens igual bellesa
s' hi veu, negat en sanch, lo fret cadavre.

De genolls vora d' ell, gentil matrona,
que 'ls encants tots de la bellesa tanca,
ab vert manat de blana molça renta
la ferida mortal que en son pit sagna.

— Abel, diu aixecant sa testa hermosa,
y al calor atançantla de sa cara,
¿per qué tos ulls no 'm miran? ¿per qué resta
ta boca á los meus planys muda y tancada?

¿Per qué tos braços lo meu coll no envoltan,
y com tronch aplomat en terra cauhen?
¿Per qué en tos llavis lo respir no alena,
ni de ton cor aymant rejona 'l batre?

¡Desperta! Jo t' ho prech! Jo ho vull! Desperta,
que ja al meu cor ta llarga son l' esglaya.
¿No saps que es mon conhort, mon goig, ma vida,
lo dolcíssim encís de ta paraula?